De Sant Martí d'Ogassa al Puig Estela

El massís del Taga i la serra Cavallera formen un seguit de muntanyes, a la comarca del Ripollès, que, sense formar part dels propers Pirineus, arriben a superar els 2.000 metres d'altitud al Taga i al Puig Estela, cim culminant de la serra Cavallera. Aquesta altitud, en unes muntanyes separades de la resta, fa que suposi un espectacular mirador miris cap on miris: al nord els Pirineus, a l'oest el Cadí, al sud el Montseny, a l'est el mar... 

Nosaltres teníem la intenció de pujar al Puig Estela (2.013m) carenant per tota la cresta de la serra Cavallera i, de tornada, pujar al Taga (2.040m). Però vam agafar el camí equivocat i se'ns va fer massa tard per pujar al Taga, així que el vam deixar per un altre dia. S'ha de destacar la dura ascensió inicial, ja que en poca distància (1,5km) pugem des de Sant Martí d'Ogassa (1.329m) a la Portella d'Ogassa (1,810m). Aquesta és la crònica de l'ascensió al Puig Estela.

La "pujadeta" inicial i la cresta.

Anem fins a Ripoll, i ens desviem cap a Sant Joan de les Abadesses, des d'on agafem una carretera que ens porta al poblet d'Ogassa, i des d'allà prenem una carretereta en molt mal estat que ens deixa a Sant Martí d'Ogassa, on deixem el cotxe.

Un cop baixats del cotxe ja veiem el que havia de ser un dels nostres objectius: el Taga. Un altre dia el pujarem des de l'altra banda, iniciant la ruta a Pardines.

El camí puja durament i el panorama es va obrint a la nostra esquena. Aquell d'allà tan rodonet és el Puigcercó.

El Taga, que no el perdem mai de vista. En primer pla, el turó de la Portella d'Ogassa.

Ens aturem a mirar enrere, i ara, més enllà del Puigcercó, divisem al fons les serres de Milany i de Santa Magdalena, que separen de manera natural les comarques del Ripollès i Osona.

Un abeurador pels animals. Seguim pujant, vinga!

Millor que omplim les cantimplores. A sota d'aquest freixe hi ha la font del Freixe, única font de la ruta.

Vinga, amunt! Un esforç més! El Taga, més a prop.

La Portella d'Ogassa, final de la pujada forta. Ja estem traient la llengua...

Tornem a mirar enrere per constatar la forta ascensió. L'espectacle augmenta...

La Portella d'Ogassa, a tocar. No parem mai de pujar, eh?!

Si mirem enrere ho podem confirmar...

Ja som a la Portella d'Ogassa. I, com si ens volgués donar la benvinguda, la primera visió que tenim de l'altra banda és el formidable Puigmal, el nostre primer cim.

El majestuós Puigmal amb altres cims de l'Olla de Núria, com la Coma del Clot i el Torreneules (les dues punxes de la dreta).

Al fons, la Pedra dels Tres Bisbats. Agafem aquest camí que no vam haver d'agafar mai, perquè això no anava per la cresta. Després vam haver de pujar pel dret...

Rectifiquem la ruta i pugem muntanya amunt, sense camí, com les cabres... Al fons, el Taga. Amb les voltes que estem donant, l'haurem de deixar per un altre dia...

Aquesta amiga sembla que ens assenyali el camí. Amunt, amunt, heu d'anar amunt!

Bé. Ja hem pujat. Tornem a ser a dalt de la serra Cavallera, però amb poques energies, ja que l'hem pujat dues vegades.. Al fons, més espectacle: a l'esquerra, les Borregues, el Costabona al mig, i a la dreta el Canigó.

Mirant cap al sud, al darrera de les serres de Milany i de Santa Magdalena, a la llunyania, i com si estigués pujat a sobre dels núvols (quina novetat!), visionem el Montseny.

Fem la fotografia anterior amb el zoom al màxim. A l'esquerra, les Agudes. A la dreta, el Turó de l'Home. A sota, els (eterns?) núvols. La bruixa del Montseny que no descansa...

Un que està més penjat que nosaltres... Foto de concurs amb el parapentista, el Montseny... Preciós!

Per fi veiem el nostre objectiu d'avui: el Puig Estela, amb el seu flam. Vinga, doncs... Ataquem el cim!

Hem fet el cim! Des de 2013m les vistes es tornen apoteòsiques. Cap a l'oest, més enllà del Taga, el del mig, es veuen els cims del Puigllançada i Tossa d'Alp, al Cadí. El Taga tapa el Pedraforca.

El Puigmal (2913m) vist des del Puig Estela (2013m), amb orientació nord-oest. 900 metres més amunt...

Mirant cap a l'est, el Roc del Comptador, el Comanegra i el Bassegoda. El cim del Puig Estela és un bon lloc per un entrepà...

Vinga, comencem el camí de tornada. Hem de fer tota aquesta cresta fins al final. En primer pla, el Taga. Al fons, a l'esquerra, el Rasos de Peguera, i a la dreta el Cadí.

Se'ns havia posat aquest turonet pel camí i l'hem hagut de pujar i baixar. vinga, seguim per la cresta.

El Puig de Coma d'Olla. També l'hem de pujar i baixar. Vaques! Ja feia dies que no en vèiem... Foto!

La cresta per on hem d'anar abans de baixar cap al cotxe. El Puigmal ens observa mentre tenim el vessant de la serra Cavallera a banda i banda... Espectacular ruta!

De Santa Caterina al Castell del Montgrí

Aquesta és l'ascensió més improvisada de totes les que hem fet. Vam a anar a passar el dia amb la Glòria i el Josep Maria a l'Escala i, sense cap planificació de cap mena, ens vam trobar pujant a la muntanya del Montgrí amb el Josep Maria. Com que vaig fer unes poques fotos l'he col·locat aquí amb les altres. Al cap i la fi, no deixa de ser una ascensió, certament no molt llarga, però sí força empinada, per un camí força pedregós, i amb unes vistes esplèndides. I amb una visita a un castell, el del Montgrí, construït fa més de 700 anys, que ho fa tot molt més atractiu.

Des dels 165m de Santa Caterina als 303m del castell del Montgrí.

Sortim de l'Escala i, passat Bellcaire d'Empordà, agafem una pista forestal que ens porta a l'ermita de Santa Caterina, on deixem el cotxe.

La pujada fins a la Creu de Santa Caterina hagués estat força suau... si no fos perquè anàvem a ritme de rècord. El cel estava negre, i tampoc teníem gaire temps. Vinga! Ritme, ritme!

La Creu de Santa Caterina. Des d'aquí es veu el nostre objectiu: el Castell del Montgrí pujat al cim de la Muntanya del Montgrí. Doncs... Ataquem el cim!

Camins tortuosos, camins de cabres, camins que desapareixen... per acabar, en cas de dubte, anant pel dret. Al fons, les muntanyes de Begur i la punta de Ses Negres.

Hem fet el cim! Hem pujat tan de pressa que hem d'aturar-nos un moment a agafar aire.

Fantàstic castell a dalt de la muntanya. Des d'aquí tenien vistes privilegiades per defensar-se amb èxit.

Pugem per una torre de flanqueig i caminem pel camí de ronda que voreja tot el pati d'armes. Només ens falta una armadura i una espasa...

El panorama, espectacular. Aquí podem veure, en primer terme, el Montplà, en segon terme la Roca Maura que presideix l'Estartit i, mar endins, les illes Medes.

Més enllà dels merlets i el baluard nord-oriental del castell, contemplem el puig de Carroig i, al fons, el poble de l'Escala amb l'amplíssim golf de Roses al darrera.

Des del baluard nord-oriental del castell es veu perfectament el nostre punt d'origen: l'ermita de Santa Caterina.

Gran panoràmica de l'Escala i el golf de Roses. Si s'acostava un enemic el veien una hora lluny...

Explica que el van construir els comtes d'Ampúries per defensar-se dels poderosos comtes de Barcelona. Quines trifurques que tenien en aquella època!

Per acabar, sortim del castell per on hem entrat després d'una visita del tot recomanable. Ja només ens queda baixar de la muntanya saltant de pedra en pedra com les cabres...

Montserrat amb ascens a St. Jeroni

Montserrat, la muntanya dels catalans. Aquest massís tan singular, que qualsevol diria que un gegant es va entretenir un dia a tallar-lo amb una serra, modelant innombrables figures que hom a batejat amb tota mena de noms curiosos: el camell, l'elefant, la mòmia, la prenyada... Caminar per les seves entranyes és una experiència fascinant, tot i haver d'anar en molt de compte per tan escarpades que són les seves roques i agulles. És també la muntanya santa, seu de la patrona de Catalunya, trobada, segons una llegenda, l'any 880 per uns nens a la santa cova. Aquí hem vingut avui, a pujar al seu cim més alt, Sant Jeroni, de 1236m, des del mil·lenari monestir de Santa Cecília, situat a 677m, i pujant pel Canal de la Llum. Després hem fet una llarga caminada per passar a tocar de les curioses roques que es veuen des de la basílica, com són l'Elefant o la Mòmia, per acabar agafant un llarg camí que baixa pel darrera de la muntanya. Una llarga i encisadora jornada de la que ara us fem la puntual crònica.

La llarga i espectacular ruta.

Agafem l'autovia de Lleida i, un cop passat El Bruc, li donem la volta a la muntanya per anar a parar a l'altra banda i deixem el cotxe a l'aparcament del Monestir de Santa Cecília.

El Canal del Llum, per on hem de passar, entre les Talaies i els Ecos.

Anem pujant xino-xano...

Vista enrere amb el turó de l'Ermità en primer terme.

Un ós? No! Un humà que vol aigua. Aquí amagada hi ha la font de la Llum.

Omplint la cantimplora a l'única font que ens trobarem avui.

Bé. El camí segueix pujant pel canal... Emmm... Camí?

En fi... Ara no ens tornarem pas enrere! Tampoc és tan greu com sembla...

L'home-mosca... Només cal agafar-se a qualsevol arrel, roca, el que trobis.

Això sí... Divertit ho és. I molt!

Un pastoret del pessebre? No. Senderista descansant! Som al Coll de Migdia i la pujada bèstia s'ha acabat.

Sortim del Canal de la Llum i comencem a veure el que hem vingut a veure.

Comença l'espectacle! Els Plecs del Llibre i el rodonet Montgròs, muntanya a la que haurem de pujar un dia.

Un forat com una finestra a les roques montserratines.

El camí cap al Camell de Sant Jeroni passa a tocar de la paret de les Talaies.

El Camell de Sant Jeroni. Li hem de donar la volta, o sigui que hem d'anar fins el cap i seguir pel cul.

Ja tenim el Camell a tocar! Els plans van sortint...

Aquelles de la llunyania les visitarem després: els Flautats, l'Elefant i la Prenyada. A la dreta, unes que queden pendents per un altre dia: la Gorra Frígia i la Miranda de Santa Magdalena, a la s'hi pot pujar bé.

Donant-li la volta al Camell i veient-li el cap. Ens mira malament? Bah! Imaginacions... Al darrera es pot veure l'Albarda Castellana, una altra a la que haurem de pujar un dia d'aquests...

L'ermita de Sant Jeroni. Estem arribant al cim. Doncs vinga... Ataquem el cim!

Fa vent? Comencem a estar una mica alts. Al fons, el Moro.

Hem fet el cim! I quin panorama! Podem veure els Plecs del Llibre, el Montgròs, la Roca Plana dels Llamps... En primer pla s'aprecia el cap del Gegant.

D'esquerra a dreta, el Montgròs, la Roca Plana dels Llamps, la Salamandra i la Miranda dels Ecos.

La pujada a Sant Jeroni des del Monestir de Montserrat es fa a base d'interminables escales. Des d'aquí es poden veure l'Albarda Castellana a l'esquerra, el Camell al mig i els Plecs del Llibre a la dreta. Fantàstic!

Anem baixant que encara ens queda molta ruta. Aquest és el Cigronet. Ja ens agafa gana...

Cap allà hem d'anar ara! Els Flautats, l'Elefant, la Prenyada, la Panxa del Bisbe, la Gorra Marinera...

I, és clar, ningú que pugi a Montserrat, i presumeixi d'haver-ho fet, pot deixar de banda l'estrella d'aquesta muntanya: el famós, llargarut i empinat Cavall Bernat.

Tan lluny que érem, i ja les tenim a tocar: els Flautats i l'Elefant. És que no parem, eh?!

Doncs aquí sí que ens vam aturar. Teníem gana i era un bon lloc com un altre per fer l'entrepà.

Mirant enrere. El Mirador del Moro i l'orgullós Cavall Bernat comencen a veure's lluny.

La Prenyada. La del darrera, eh?!

La veritat és que endinsar-se en aquesta muntanya és anar tot el dia amb la boca oberta.

Tot i que a vegades s'ha de tancar la boca i estrènyer les dents...

La Mòmia. Aquesta sí que et mira malament. Passarem de pressa, no sigui que s'enfadi...

Una vista de l'estació superior del funicular de Sant Joan. A la dreta, d'esquerra a dreta, la Gorra Marinera, la Magdalena Inferior, la Miranda de Santa Magdalena, la Magdalena superior i la Gorra Frígia.

La Mola de Sant Llorenç de Munt. Aquesta també l'hem pujat. Ens que no ens estem mai quiets...

Allà al fons es pot veure la serra de Collserola, tota sencera! En primer pla, Olesa de Montserrat.

L'ermita de la Trinitat. A partir d'aquí, encetem el camí de tornada baixant pel darrera de la muntanya.

Veient els Flautats pel darrera.

Contemplant la llunyania... La comarca del Bages i, al fons, els Pirineus.

El Cavall Bernat, el Moro, Sant Jeroni... Grans vistes, també, per aquesta banda.

Des d'aquí es veu clarament la ciutat de Manresa. Més lluny apareix el Cadí, amb el seu Pedraforca.

No sé pas quin nom deu tenir aquesta, però sembla un calamar gegant. Quanta imaginació! Mentrestant, el camí que, a vegades, deixa de ser un camí...

L'imponent Cavall Bernat. Hi ha escaladors al cim! I udolen com llops... L'emoció...

L'altiu Cavall Bernat. Ja l'hem passat i li diem adéu.

Una última mirada a la muntanya santa catalana.

El Monestir de Santa Cecília, erigit l'any 945. Aquí acaba la nostra llarga i espectacular jornada montserratina.