dissabte, 27 de febrer del 2016

D'Amposta al Montsianell

Avui hem tornat al sud del país. Tenint en compte totes les calamitats climatològiques previstes per aquest dia, amb neu a indrets on no neva, tempestes arreu, fred, vent... nosaltres hem marxat a la única zona del país on semblava que se salvava una mica: el delta de l'Ebre i els  seus voltants. Ens hem dirigit cap a Amposta per pujar el Montsianell, un simbòlic turó de 292 metres d'altitud on es veu tota la ciutat d'Amposta, tot el delta de l'Ebre, i bones vistes de la serra del Montsià i els Ports. Tot i la seva baixa altura, aquesta muntanya s'ha d'acabar pujant fent una petita grimpada sense massa importància. A dalt hi ha un immens Sant Crist esperant. Finalment hem fet tota la pujada amb una pluja fina però persistent, tot i que quan hem fet el cim ja s'ha aturat i ens ha acabat fent un bonic dia que hem rematat en un restaurant d'Amposta.

El Montsianell és la muntanya dels ampostins i l'avantsala de la imponent serra del Montsià.
Agafem l'autopista cap a Tarragona, a Salou canviem a l'autovia, i a l'Hospitalet de l'Infant tornem a l'autopista per sortir a Amposta.



Deixem el cotxe a Amposta. Des d'aquí ja albirem el nostre objectiu: el Montsianell, aquella muntanya punxeguda d'allà al darrera.

El Montsianell ens espera. I la pluja també ens esperava...

Quin dia! Brrrr... Fred, pluja...

Tarongers i més tarongers obrint-nos camí fins que comencem a pujar.

Au! Deixem les taronges i comencem l'ascensió que ja veiem el cim. I vinga ploure...

Amposta, la capital de la comarca del Montsià, la més meridional de Catalunya.

El massís dels Ports. En aquest moment hi neva al Mont Caro i altres cims del massís.

Au, seguim! Que el tenim a tocar!

El delta de l'Ebre. Fantàstic! I no para de ploure...

Au, vinga! Amunt!

El Montsianell amb el seu Sant Crist. Doncs vinga! Ataquem el cim!

Ups! Una paret. Doncs toca guardar els bastons i grimpar una mica...

Grimpa que grimparàs... Si almenys deixés de ploure...

Bé...seguim que ja la tenim!

Una empenteta més...

Ja hi som! Abans del cim ens trobem amb el "Sant Cristo", com diuen aquí...

Déu-n'hi-do si és gros!

Des d'aquí, una gran panoràmica del majestuós massís dels Ports, envoltats de núvols.

A nosaltres ens ha deixat de ploure i podem veure amb serenor com el gran Ebre acaba finalment el seu llarg trajecte des de Cantàbria, fent desembocar les seves aigües en la Mediterrània catalana. El delta de l'Ebre en tot el seu esplendor.

La bonica ciutat d'Amposta amb la serra de Cardó al fons.

Hem fet el cim! Som al Montsianell, el turó més estimat dels ampostins. Al fons, els Ports.

292 metres no són gaire, però també és bonic. I amb aquest dia de tempestes generalitzades, millor així... Aquí ja no plou. Des del cim veiem la serra del ;Montsià.

Una mirada més general de la serra del Montsià, l'última gran elevació de Catalunya abans d'entrar al País Valencià.

Bé...deixem el "Sant Cristo gros", que encara ens queda un tros...

Una altra panoràmica del delta de l'Ebre. Meravellós!

Au seguim cap al sud, amb la serra del Montsià al davant. A la dreta, i a l'horitzó, podem veure muntanyes del País Valencià.

Ep! A qui tenim aquí? Cabres? Ens deixaran passar?

Doncs sembla que porten el mateix camí que nosaltres... Hola maca!

Vés per on! Aquesta s'ha enamorat de la Meritxell! No té mal gust...

Que us heu fet amics?

Això mateix! Fes-li unes carícies i acomiada't d'ella que nosaltres hem de seguir. Quina imatge més tendra!

Au! Deixem les cabres que ja estem fets nosaltres unes bones cabres... Passarem entremig d'un munt d'oliveres.

Sembla que anem arribant a Amposta i al final de la ruta.

Amb una última imatge de la moderna ermita de la Mare de Déu de Montsià ens acomiadem per avui. Ha estat una bonica caminada per les terres del sud. Ara buscarem un restaurant a Amposta per acabar el dia. Fins aviat!